Relat

#latortugaviatgera

0.

Gili Meno, Bali, Indonèsia, agost 2017

Es va despertar. Durant dos dies, quan baixava la temperatura escoltava sorolls i sorollets que no podia identificar i sentia com tot es movia al seu voltant. Cap dalt, es deia, cap dalt. Va donar cops de cap empenyent-se amb totes les seves forces i, a poc a poc, amb el musell, va aconseguir esquinçar quelcom que l'envoltava. Va seguir pujant i travessant una matèria movedissa i esmunyedissa. A la fi va notar un segon renéixer. Aire, llum, olor, remor. 

Remor. Allà dalt una rodona blanca il·luminava aquell tranquil paratge, i el seu instint, la seva veu interna, el van conduir cap a la remor. Ningú no el guiava, però altres l'acompanyaven. En un acte poc habitual, a mig camí, es va girar i es va quedar bocabadat amb el paratge que deixava enrere, intrigat i encuriosit; però l'instint el va fer seguir saltant endavant, cap a un lloc més segur.

Va picar amb les onades dues vegades, i va sortir expulsat d'allà on ell sabia que havia d'anar. Finalment, es va esmunyir cap endins, surfejant amb força, ben endins, començant així la seva primera aventura, la més important de totes.

Va nedar durant dies i nits, sol i atemorit, però també il·lusionat i encuriosit. Nedava embriagat per tot allò que anava veient, aprenent i integrant, sense poder aturar-se. Sense adonar-se’n, també va integrar la immensitat de l'oceà com a pròpia.

La seva primera llar va ser un vell i gran tronc que surava ple de vida als seus voltants. Allà va créixer, acompanyat d'éssers meravellosos. Durant mesos i anys va conviure amb ells mentre sobrevivien a tota mena de perills i amenaces. Quan la calma era palesa, pujava dalt del tronc i allargava el coll tot intentant olorar altres mons.

Va créixer en volum i en confiança, anhelant el dia que podria visitar paratges com aquell on tot va començar. Una nit de temporal un llamp va impactar al seu refugi. Gairebé tots els companys van quedar estabornits, paralitzats, inerts. La closca de la tortuga, on es va cargolar en sentir el tro, va rebre una forta descàrrega amb conseqüències que escapaven al seu enteniment.

Les transmutacions que viuria a partir d’aquell moment formarien part intrínseca de les seves aventures vitals. Havia nascut #latortugaviatgera. D’un acte de por i inseguretat va néixer una força plena d’energia i coratge.

-- -- 🐢 -- --

1. 

Després d'un llarg camí, #latortugaviatgera arribà a terra. No és el final del viatge, sinó l'inici d'una altra aventura. 

Platja de la Murtra, Sant Pol de Mar, juny 2018

Aquella platja i aquelles olors li eren familiars: havia retornat on havia nascut.  Va sentir una nova sensació, va sentir-se tranquil, segur i reconfortat. Però, com podia ser?  

Les preguntes eren el motor de #latortugaviatgera, o més aviat, la cerca de respostes. Per contestar aquesta pregunta va observar l’entorn, com havia ben après i, escoltant-se, li va venir el record del seu viatge invers. Un sentiment tan fort com inexplicable el va fer dirigir-se terra endins.

Va concloure que no totes les preguntes tenen resposta i que aquestes no sempre s'obtenen quan un desitja. En qualsevol cas, va seguir el seu camí, conduït més per una intuïció que no pas per convicció, i així havia de ser.

-- -- 🐢 -- --

2. 

Va trobar una font a la plaça del Pedró on va conèixer una colla ben simpàtica, de la qual destacava en Duffi, un paio molt passat de voltes però amb el qual #latortugaviatgera podia ser ell mateix i gaudir de trepidants aventures.

Plaça del Pedró, Raval, Barcelona, juliol 2018

Amb en Duffi #latortugaviatgera va sentir pura atracció, a tots els nivells, des d’un bon inici. Van fer viatges junts per les terres del saudade, per les illes dels volcans i dels temples, per les terres muntanyoses del nord i per l’illa bonica, amb l’aigua com a element aglutinador de la seva força i amistat. Van ser uns increïbles companys de viratges que els van portar a gaudir d’excitants aventures on amor i amistat s’entrellaçaven mentre tots dos florien, mostrant-se tal com eren, sense màscares ni retrets, compartint riures i amics. Van ser uns temps feliços i vibrants. 

Però tornem a la plaça del Pedró, punt neuràlgic en la vida del nostre amic. On sovint compartia riures i esllavissades mentals amb en Mario Ditifet, en Ramon o la petita Su. Allà, una nit màgica, #latortugaviatgera va fer gala de la seva persuasió en quedar captivat per en Duffi. I dit i fet, aquella mateixa nit van unir camins.

A la mateixa plaça, però, molt de temps després, #latortugaviatgera seria traït pel seu amic. El macabre pla va ser idea d’#enbruixOt, una cabra banyuda que, aquesta vegada sota l’aparença de suau anyell, amagava una fosca intenció que va separar els destins de la parella.  

En aquesta plaça #enbruixOt va tornar a aparèixer, no era la primera vegada, ni seria l’última, els seus camins s’anaven entrecreuant. Sempre estava a l’aguait, pendent de les aventures de #latortugaviatgera, buscant la manera d’apoderar-se d’allò que tant desitjava, tot i que encara no sabia ben bé què era ni com ho aconseguiria. No us penseu que la cabra banyuda volia pas canviar, li agradava la seva foscor, estava cofoi de la seva malícia. Només pensava en ell mateix, sense importar-li trepitjar qui fos per assolir la seva missió.

-- -- 🐢 -- --

3. 

Surfejant les onades de la vida #latortugaviatgera va adonar-se que no estava sol, tot en aquest món està connectat i ens acompanya, les roques, l'aigua, els altres éssers vius… es va sentir feliç.

Gili Meno, Bali, Indonèsia, agost 2017

No tothom té la percepció que tot està connectat, però aquest no és el cas de #latortugaviatgera. Ell, arran d’una forta descàrrega que l’hauria d'haver mort, va anar obrint la seva ment al no-obvi, al no-normal i al no-possible, i havia estat capaç de desenvolupar aquesta percepció extrasensorial. Era un ésser certament especial, però encara no n’era del tot conscient, li calia seguir recorrent llargues travessies i odissees per arribar a la consciència plena. En qualsevol cas, se sentia part del tot i això alleujava la seva melangia existencial.

Aquestes connexions el feien ser modest i generós, ja que sentia que el que era, només un ínfim element, i que el que feia, podia tenir repercussions a qualsevol altre punt de l’univers. De la mateixa manera, aquestes meravelloses connexions a vegades el feien creure per sobre de situacions i d’altres elements, fins al punt que, més sovint del que voldria, una funesta ombra el cobria i feia aflorar els pensaments més foscos, que atreien tota mena de monstres i fantasmes. Aquests no volien altra cosa que xuclar-li la cuirassa, que semblava amagar la clau del temps i de l’univers. 

-- -- 🐢 -- --

4. 

En un viatge a una illa remota i solitària #latortugaviatgera va descobrir que el sol, encara que estigués estranyament capgirat, l'omplia de vida i energia. 

Platja de Canet, juliol 2018

El nostre amic no es va assabentar de res. #EnbruixOt havia ordit un pla per atordir #latortugaviatgera i així apoderar-se de quelcom molt preuat. Va fer un aquelarre perquè la nit i el dia entressin en conflicte estabornint així l’oponent, sense preocupar-li les conseqüències que això podia reportar.

 

La lluna, trista, es cremava entre plors, a la fi estava prop del seu estimat, però això podia significar la seva desaparició… El sol, per la seva banda, no volia fer cap mal al seu amor platònic, i amb tota la seva força va aconseguir capgirar-se per revertir la fatal situació. Durant uns instants, mentre #enbruixOt observa ufanós el possible infaust desenllaç, els dos enamorats van compartir l’espai dimensional i es van entendre i estimar encara més. Sortosament, el sol va poder escapolir-se, tot rodolant, perquè el cicle de la vida tornés al seu estat natural.

I es va sentir un crit maligne de desesperació i frustració.

#Latortugaviatgera sabia de l’energia que li donaven el sol i la lluna, no només il·luminaven el seu camí, eren els seus infatigables companys de viatge i el dia que no hi eren se sentia una mica més sol. 

Mentre reflexionava sobre la solitud del sol i de la lluna, va pensar en la seva pròpia. Ell havia après que saber estar sol era en veritat una qualitat que el feia estar més connectat amb tot el que l’envoltava, l’havia ajudat a conèixer, entendre i acceptar els seus sentiments i pensaments. La solitud l’havia fet reflexionar encara més sobre la vida i li havia aportat pau i serenor. #Latortugaviatgera no era en absolut un ermità, ell gaudia envoltat dels seus amics i coneixent nous éssers, però la solitud no forçada l’havia ajudat a créixer. 

-- -- 🐢 -- --

5. 

En una altra aventura #latortugaviatgera va fer una nova transmutació, molt ben acompanyada, entenent que a la vida el canvi és constant i necessari. Va seguir trobant jardins màgics amb criatures extraordinàries. 

Domitila, Can Garbans, Singerlín, Santa Coloma de Gramenet, juliol 2018

A ‘La casa de las flores’ l’esperava l’amfitriona amb els braços oberts. Aquell ésser desprenia energia i llum, era capaç d’arrelar-se al nucli de la Terra i irradiar la seva energia. Hi havia nimfes i fades, gnoms i follets, marietes i papallones, ratolins i conills, ocellets i guineus. Tots ells dansaven, s’estimaven, enfollien amb sons màgics que alimentaven els seus sentits. Cadascú era ell mateix en aquell moment i espai, respectaven les seves diferències i feien esclatar la seva essència.

Aquells extraordinaris jardins van fer cavil·lar a #latortugaviatgera sobre l’amistat. Es considerava un ésser molt afortunat, amb connexions que transcendien més enllà del quotidià. Amb els seus estimats tenien cura els uns dels altres i ell valorava aquestes relacions com un tresor que calia vetllar i conservar. En part, aquest sentiment, aquest bé preuat, era possible perquè eren lliures de triar. En veritat, no esperava res dels seus amics, sabent que malauradament es podien arribar a fallar i fer mal, però si això arribava a succeir mai seria intencionadament i, de ben segur, si ho parlaven arribarien a una entesa.

Encara recorda el seu amic bengalí Tagore, quan una nit d’estiu li va recitar un poema on deia que la verdadera amistat era com la fluorescència, resplendeix millor quan tot s’ha enfosquit. Veritablement entenia l’amistat com una riquesa que dona llum a la vida de qualsevol ésser en moments d’alegria, de tristesa,  d'oportunitats i de dificultats.

 

#Latortugaviatgera va concloure que l’amistat era un dels millors ingredients de la recepta de la vida, i que consistia a compartir amb naturalitat i sinceritat llums i ombres amb aquells que estimem i dels que esperem amor i comprensió. Se sentia feliç de tenir tants amics amb els quals canalitzar sentiments d’agraïment, d’afabilitat, de generositat i d’alegria. 

Una reflexió va portar-ne una altra. Realment, com entomaven els seus amics els canvis que ell mateix experimentava? Ell ho intentava tractar amb naturalitat però no deixava de quedar corprès cada volta que succeïa, en part perquè no ho entenia. D’on venien aquelles alteracions? Com eren possibles aquelles transformacions? Què volien dir? 

Les transmutacions, pensava, l’ajudaven a mostrar diferents facetes d’ell mateix i, per sort, els que el coneixien bé, les acceptaven sense fer-li gaires preguntes, coneixedors de la seva peculiaritat. Alguns segur que el planyien, altres potser l’envejaven secretament, molts podien admirar-lo bocabadats i també n’hi havia que segurament es divertien d’allò més pensant que eren disfresses molt ben aconseguides.

El que hi havia de cert era que entre les seves mutacions hi havia dos factors que es repetien: començava patint una immensa calor i entrava en una llarga i profunda letargia.

Quan i per què eren preguntes encara sense resposta.

-- -- 🐢 -- --

6. 

#latortugaviatgera seguia viatjant. Buscava amb anhel trobar quelcom especial que l'omplís de felicitat, fins a adonar-se que era precisament el seu camí, i tot el que l'envoltava, el que més feliç el feia.

Finger vol Barcelona-Palermo, juliol 2018

Durant algun temps el nostre amic va seguir forjant la seva saviesa, reflexionant sobre què era per a ell i com trobar la felicitat. 

Molts nous viatges, experiències i emocions el van moure a cercar allò que l'omplís, a vegades amb cert anhel o tristesa, creient que potser no estava predestinat a tal sort. En múltiples ocasions va lluitar contra la impotència, la frustració, la ràbia i el seu propi ego fins que va entendre que la seva naturalesa de no acomodar-se i desafiar el destí l’ajudava a ser feliç. De la mateixa manera, l’acceptació d’ell mateix i de tot el que l’envoltava, l'acostava a una serenor radiant. 

La llibertat, construïda per un mateix, era essencial també per a sentir-se feliç. Per a #latortugaviatgera la llibertat consistia a poder viatjar lliurement, a sentir-se part del món que l’envoltava, a estimar els seus amics i família. Es tractava d’una llibertat interior i exterior, sense lligams que el privessin de fer allò que l’omplia. La llibertat de ser un mateix en qualsevol circumstància i lloc. Va pensar que la llibertat era com la felicitat, mai no s’hi arribava, mai no es tenia completa. Un caminava cap a la llibertat i la felicitat, així es vivia, madurant interiorment, deslliurant-se de prejudicis, idees preconcebudes i decisions alienes. Els seus viatges no eren una escapatòria, no eren una recerca, eren la seva llibertat i els vivia plenament allà on fos.

Li va costar entendre que no es tractava tant de trobar un company d’aventures, l’amor o descobrir quina era la seva missió o sentit en aquesta vida, sinó més aviat estimar-se a ell mateix, com a ésser viu que formava part de l’univers, i sobretot, gaudir més de l’exploració, del camí, això era el que més l’apropava a la plena satisfacció existencial. 

Potser sovint era excessivament racional i reflexiu, però tenia com a còmplices la intuïció i l’empatia que l’ajudaven a ser cada dia més honest i natural.

-- -- 🐢 -- --

7. 

A la Vall dels Temples #latortugaviatgera va tenir una premonició, seria veritat que ell era l'oracle? Després d'un fort mal de cap va notar com li sorgien unes suaus orelles de conill. Com podia ser això possible?

Jan Fabre, Vall dels Temples, Sicília, agost 2018

Això no era una nova transmutació, era diferent a totes les anteriors, mai no havia experimentat un canvi només parcial i menys mentre estava despert, mai no havia patit cap mal. El dolor, a poc a poc, va anar desapareixent i les orelles semblaven voler captar alguna cosa, però què? Més preguntes sense resposta…

Malgrat la sufocant calor, aquell indret era màgic, certament, estava ple d’un misticisme i romanticisme captivadors.

 

Aleshores davant seu es va plantar #enbruixOt i li va etzibar: t’ha arribat l’hora. A la fi tindré allò que tant he cercat, fa anys que et persegueixo, t’observo i t’estudio, ho sé tot sobre tu, els teus poders i virtuts. I ara, seran meus! Et convertiré en un inofensiu conill, i així podré desfer-me de la foscor que m’acompanya des que un raig de llum em modifiqués per sempre més. Em quedaré amb la teva closca, i d’aquesta manera aconseguiré tot allò que, a diferència de tu, no se'm va concedir. 

—No entenc res! De quins poders i virtuts em parles? Jo desconec el perquè de tot plegat! Sí, vaig canviant de forma, però sempre sóc jo, la meva ànima no canvia pas, i no tinc cap poder! Però si ni sé per què em persegueixes o el perquè de les transmutacions!

#EnbruixOt, després de meditar-ho, va decidir explicar-li el perquè de les seves transmutacions. 

Aquella conversió interna, li va explicar, era causada per l’alquímia. Un fet excepcional que apareix espontàniament a la naturalesa quan certs elements químics i atòmics tenen nuclis inestables. Un fenomen de radiació i de fusió nuclear on els elements van transmutant en d’altres de pes inferior fins que el seu nucli es torna estable. Per això era necessària una molt alta temperatura i consumia una enorme quantitat d’energia.

Llavors #latortugaviatgera va entendre que aquell llamp  que li havia caigut enmig de l’oceà no havia estat casual, aquest era el seu destí, convertir-se en l’oracle d’aquells que es creuaven, empesos per la seva pròpia fortuna, en el seu camí.

—És cert tortu, tu ets l’oracle de molts. I és precisament això el que jo vull, no per ajudar ningú, no, sinó per gaudir de vida i joventut eternes, amb felicitat i serenor. Estic fart de lluitar, de seguir-te, de burxar-te, vull descansar de tot això, vull ser lliure! Estic aturat, la meva vida no avança... no sé què fer, com i cap a on continuar.

La cua de la tortuga va començar a fer-li mal, seria un procés irreversible? Es transformaria per sempre més en conill?

Si ell era l’oracle, quina era la seva missió? I dins seu, però veient-se des de fora, i recordant les últimes paraules d’#enbruixOt, va trobar la resposta. Ell hi era per recordar que quan es fa el que s’ha de fer, posant un peu davant de l’altre i confiant que les intencions es manifestaran en un moment perfecte, la prosperitat i l’amor creixeran exponencialment. Ell hi és per recordar que no és el moment de precipitar-se per intentar forçar els assumptes. El missatge que, sense saber-ho, transmetia era: moveu-vos lentament, potser tan lentament que gairebé sentiu com si no us moveu del tot! Pot ser que sigui un moment per contemplar el camí que aneu fent, fent el que heu de fer en aquest petit moment que passarà aviat. 

De vegades, rumiava la tortuga, la millor acció és disminuir l’acció, així que si sents com si no estàs fent prou, has de ser conscient que el que passa actualment pot ser un pas important per determinar si cal pivotar o, simplement, posar un peu per davant de l’altre. El veritable amor i el veritable èxit venen amb paciència. Cal centrar-se en l’ara i el següent pas serà clar.

I això mateix li va dir, i #enbruixOt va plorar, i la cua i les orelles van començar a tornar al seu estat natural. #EnbruixOt havia tornat a fracassar.

-- -- 🐢 -- -- 

8. 

#latortugaviatgera, pacientment, esperava notícies del seu primer amor al Carrer de Santa Llúcia 1, dia rere dia, sense pressa, gaudint de la companyia de les gavines. A la fi va concloure que iniciaria una nova aventura per tornar-lo a veure.

Alfons Juyol, Casa de l’Ardiaca, Barcelona, desembre 2018

En un viatge a la terra dels àngels #latortugaviatgera va conèixer el porc cantaire, el primer amor madur del nostre amic viatger. En un principi va quedar encisat per aquelles melodies i ritmes i més endavant va ser el gran cor del porc el que més el va captivar.

L’amor, la complicitat, la generositat, la bondat, el creixement, l’alegria i l'amistat van regnar durant els primers anys, però finalment #latortugaviatgera va voler continuar viatjant i en porc cantaire no el va poder seguir. La flama va minvar, però sempre quedaria encesa, plena d'agraïment i bons records.

Passats els anys, i de tant en tant, el nostre protagonista recordava el seu cant i amb il·lusió anava a cercar bones noves. Però les gavines mai no li’n van portar. 

Voldria #EnbruixOt acabar també amb el seu amor? Temerós que algun mal aguaités al seu estimat, va nedar per gèlides aigües fins que, solcant Tàmesi amunt, va retrobar el seu primer amor. El cor li va fer un salt, i és que, a vegades, el cor de la tortuga bategava amb furor. Finalment, el batec es va assossegar. El seu porquet havia trobat un altre company, des de la distància va sentir com n’eren de feliços. 

Les mirades dels altrora enamorats es van trobar i #latortugaviatgera va copsar un cert anhel en la mirada del porc cantarí, o potser era un reflex del seu propi anhel? Va tornar per allà on havia vingut. Mai no va entendre el silenci, la distància entre dos cors que s’estimen no podia ser tan llunyana.

-- -- 🐢 -- --

9. 

Quan #latortugaviatgera necessitava reposar de les giravoltes dels seus viatges, enlloc es trobava més acollit que amb dos vailets ben eixerits que l'acaramullaven amb carantoines i amor.

Eduard B. Alentorn, Font de la Tortuga, 1917, Plaça de Goya, Barcelona, gener 2019

Després de tantes aventures i viatges, de tant en tant, #latortugaviatgera necessitava reposar i recarregar l’energia, i cap lloc era millor que el seu jardí indià. Aquest era un lloc que ja formava part de l’ADN del nostre amic i on freqüentment es retrobava amb dos vailets tan estimats com si fossin propis. Si bé l’energia d’aquests infants no feia possible la necessària hibernació, #latortugaviatgera assolia un recolliment energètic que el portava a ressorgir ple de força, tremp i vigor.

Li pujaven a l’esquena, quasi fonent-se en una mateixa figura. “Al trot!”, cridaven de ben petits, i ell els contestava:

—Sí, jo soc una tortuga, però lluny de ser poruc, tinc la closca dura, com un cavaller amb armadura, si de cas soc tossut, però no pas morrut!— I tots tres reien sense parar.

Els dos eren ben sensibles i amorosos. Al més gran li encantava investigar i observar, era molt familiar i tendre, amb gran sentit de la justícia, serè, íntegre i responsable, tot un cavaller defensor. El més petit era ben tossut i més difícil de formar, però molt voluntariós, alegre i bromista. Més sociable i amb grans talents encara per descobrir.

Tot i la voluntat educadora del rèptil, els marrecs feien amb ell el que volien, jugant i divertint-se fins que aquest sucumbia, extenuat. Però, tot plegat, no feia més que donar-li un fort impuls per seguir el seu camí.

-- -- 🐢 -- --

10.

En aquell indret del continent africà, #latortugaviatgera va recordar que, des de temps ancestrals, carregava el secret del temps i de l’univers en la seva closca.

Composició africana, juliol 2019 

En un dels seus viatges transoceànics, la tortuga va descobrir un nou paratge fascinant. Els seus habitants eren afables, disposats a ajudar-lo en qualsevol necessitat, pendents i atents al nouvingut.

Però, què cercava #latortugaviatgera? Volia respostes, seguia sense entendre la fixació d'#enbruixOt en ell, com podia desempallegar-se'n una vegada per totes? Finalment, en veure'l capficat, els vilatans el van conduir davant del vell savi del poble.

En Tombuctú tenia la pell molt fosca, seca i arrugada, els ulls negres i vermellosos, els cabells embullats i teixits, vestia velles robes blanques, fumava en pipa i portava collarets amb pedres de colors i petxines. Vivia als afores del poble, ben a prop del mar, en una caseta humil i acollidora, feta d'adob i branques. La gent dels voltants acudia a ell quan tenien problemes o dubtes, cercant consell per resoldre'ls.

Només arribar, el vell savi el va mirar als ulls i va començar a tocar enèrgicament la seva cuirassa. No van caldre paraules. Els tambors van començar a sonar, el fum el va envoltar tot embriagant-lo, l'olor de les herbes el va endormiscar, els mantres el van apropar a l'èxtasi i la punció en punts clau de la seva closca el va acabar de submergir en un estat de nirvana. En Tombuctú li va començar a revelar veritats que fins ara romanien encloscades i a partir d'ara ressonarien dins seu amb força.

—Ets un ésser tan real com especial i la teva integritat de saber qui ets, t'ajudarà en el teu camí.

—Vens cercant astúcia i saviesa per resoldre els teus dubtes, però aquestes qualitats ja et pertanyen.

—La teva closca carrega lleugerament un pes molt pesat, ets part atemporal de l'univers, com tot el que ens envolta.

—No t'has de preocupar pel que et pugui passar, passarà, i estarà bé que així sigui. El teu destí et seguirà portant a racons del món per viure aventures que donaran sentit a altres energies.

—Les teves transmutacions també són part de la teva essència, deixa-les fluir, accepta-les com a part d'aquest poder curatiu.

—Aquell que et persegueix ho deixarà de fer quan entenguis qui és i quin és el seu objectiu.

-- -- 🐢 -- --

11.

Tot seguint els camins de la vida, un dia d’estiu #latortugaviatgera va topar-se amb un brau cretenc borni que, entre plors, li va etzibar: “Creu-me, la fortalesa rau en l’interior, no a les meves banyes ni a la teva closca”.

Composició cretenca, agost 2019

Van viure junts un bon grapat d'aventures. Sempre viatjant, gaudint de la companyia l'un de l'altre. A vegades, el brau cretenc borni, més introvertit, sentia que la força i l'empenta de la tortuga el superaven i l'anul·laven. Com podia una tortuga fer ombra a un brau? Es repetia. Van viatjar per diferents continents i indrets meravellosos. Molts, com la terra dels xerpes o la terra dels pinoleros, i la seva gent, quedarien per sempre més en els seus cors, igual que aquella primera nit, tot visitant una exposició sagnant a l'illa de Gràcia.

En una d’aquestes aventures #enbruixOt, transmutat en un gran mico, es va intentar apoderar dels seus preuats tresors. Aquí la força de #latortugaviatgera va ressorgir del seu interior, i com si fos Don Quixot, va lluitar per defensar el que era seu. L'escena, això sí, va servir d'espectacle còmic per a tot el veïnat.

Així doncs, aquells dos éssers d'aparent força intrínseca, el brau borni amb les seves potents banyes punxegudes encorbades enlaire, i en tortu amb la seva impenetrable i dura closca, van reflexionar sobre l'origen d'aquesta força. Eren conscients que aquesta era la seva aparença, la seva carta de presentació als altres, però sabien que la seva força real venia del seu interior i que junts encara eren més forts.

Junts van aprendre que la fortalesa és a dins de cada ésser, i surt quan la necessitem, que s'incrementa amb l'amor, que es reforça amb l'amistat i la confiança, i que s'ha de compartir amb aquells que l'han perdut o no la saben trobar. Junts van concloure que la felicitat que prové d'aquesta força interior és un estat vibratori, que atreu tot el que s'assembla a aquesta energia que estem transmetent. És la forma més digna que tenim de transitar per aquesta vida.

Malgrat tot, la vibració conjunta va anar minvant i #latortugaviatgera no se sentia prou estimada, així que aquell binomi, tan estrany com perfecte, es va anar desgastant fins a desfer-se. Però aquest no va ser el final de la seva aventura, que va continuar sòlida i renovada amb el pas del temps.

-- -- 🐢 -- --

12. 

En un nou periple per la volcànica illa de Santa Irene #latortugaviatgera va reconèixer una altra tortuga molt important en la seva vida. El retrobament va ser molt joiós per a tots dos.
 

Platja de Perissa, Santorini, Grècia, juliol 2021

El dia que va retrobar la seva estimada mare, va entendre moltes coses d’ell mateix. És cert que el destí i el camí havien forjat el caràcter de #latortugaviatgera, però igualment, és cert que havia heretat d’ella alguns trets meravellosos. Ella, que no sabia res de les transmutacions del seu fill, va sentir la seva presència però no el va reconèixer, i ell, amb el cor compungit, observant-la en la distància, va entendre que així estava bé. No volia fer-la patir amb les seves mutacions.

Des del moment que la va conèixer, durant els anys de creixement previs al llamp, a alta mar, va ser tot un referent per a ell, algú en qui emmirallar-se. La seva mare era un ésser connectat, espiritual i vital, que entenia ser part del tot i que radiava aquest esperit i el transmetia als qui l'envoltaven. Era també molt atenta, alhora que divertida i artística. Vivia en un preciós cau, molt ben cuidat i amb una decoració natural que semblava una veritable obra d’art. La mare el va protegir sempre, també en la distància, essent el seu àngel guardià de la llum.

Gràcies a l’amor rebut durant els primers anys, el cor d’en tortu es va poder obrir i florir més endavant, sentint empatia pels altres i regalant amor i saviesa a aquells que connectaven amb la seva essència.

En una diada d’estiu com aquella, un dia doblement infinit, va néixer #latortugaviatgera, un dia que marcaria el nostre amic amb gran sentit de la justícia, i el dotaria de força interna. Aquell dia s'obrí el portal del Lleó situat entre el Sol i l'estrella Síria,i va portar sobre la terra una energia poderosa i transformadora, un portal còsmic entre els regnes físics i espirituals. Hi va haver una intensa onada de llum que activà el camp humà d'energia transmetent freqüències vibratòries altes i nous codis pel despertar. Tot plegat va servir per enfortir la capacitat d’adaptació i versatilitat del nostre amic.

A la fi, #latortugaviatgera va decidir explicar-li-ho tot: el llamp, les transmutacions, #enbruixOt i els seus viatges. I es va treure un pes de sobre, es va sentir comprès i, d’alguna manera, més complet. I ella, com no podia ser d’altra manera, va plorar, sí, però des de la comprensió i l’acceptació absolutes, feliç de retrobar-se amb un dels seus petitons i entendre com n’era d’especial, va enorgullir-se’n i el seu cor es va omplir encara més.

-- -- 🐢 -- --

13. 

En Savreh es va convertir en algú molt important per a #latortugaviatgera, però no sempre es pot tenir allò que es vol. Malgrat tot el que s’aportaven, els camins i els sentiments dels enamorats es van anar entrecreuant sense trobar-se en un punt mig. 

Fotomuntatge Font de la Tortuga de Castellterçol a la platja Sant Pol de Mar, juliol 2021

Una altra aventura de #latortugaviatgera va començar quan de nou va tornar a la platja on havia nascut, on es va quedar receptiu per absorbir l'energia solar que tan bé li feia. I llavors, màgicament, una altra tortuga el va saludar, era també una ànima pura, tot i que turmentada pel seu passat.

#Latortugaviatgera volia deixar de transmutar per mostrar la seva essència. Es considerava un sanador i volia transferir salut, esperança i amor, llum i vida, per a ell i per a tots els éssers, que a tot arreu fossin feliços i lliures. I va cantar i repetir el mantra de la dona de les abraçades: "Lokah Samastah Sukhino Bhavantu".

En Savreh es va enlluernar amb el nostre amic, i l'amor va tornar a aparèixer a la vida del nostre intrèpid viatger. Quan estaven junts gaudien l'un de l'altre, se sentien plens, s'aportaven, es feien bé, es donaven molt d'amor; però en la distància, quan no estaven junts, tot canviava. Malauradament, la dependència i l'ansietat els van jugar males passades.

Sense compromís, el camí va ser intermitent. Moments de màxim goig i moments de distanciament, viatges i aventures es van anar succeint. Cada petit pas enrere d’en Savreh feia que #latortugaviatgera, arran de les seves pròpies inseguretats, s’allunyés ben lluny. Seria un altre encanteri d'#enbruixOt?

Quan, finalment, #latortugaviatgera va admetre el seu amor, ja era massa tard. Llavors, el seu amic amat va reconèixer que, per compartir una vida amb algú, primer havia de sanar les ferides del passat. #Latortugaviatgera, que estava disposat a pujar a la muntanya russa del seu amor, de la mà, va quedar desolat i abatut. La seva intel·ligència emocional es va esvair, només servia per als altres, a ell mateix no era capaç d'aplicar-la. Va lluitar entre el que sentia, el que voldria, la realitat, el que seria millor... però no se'n va sortir, es va intentar ubicar en un altre lloc, només com a amic, com al principi, però no hi havia marxa enrere. I el patiment de l'altre causava encara més dolor en les dues ànimes.

#Latortugaviatgera va decidir que el millor que podia fer era acceptar que no sempre es pot tenir allò que es vol i allunyar-se'n, emprendre una nova aventura on recuperar forces i no fer cas d'aquell sentiment de solitud i tristor, de melangia existencial, que no era nou, però que havia tornat amb força. Era l’hora d’emprendre un nou viatge.

-- -- 🐢 -- --

14.

#EnbruixOt, frisós d’aconseguir allò que tant delejava i sense importar-li’n les funestes conseqüències, va llençar un feroç atac a #latortugaviatgera, que va quedar greument ferit. 

Jan Fabre, Vall dels Temples, Sicília, agost 2018

Quan menys s'ho esperava, tot passejant per un camí fosc, rocós i solitari, #latortugaviatgera es va tornar a topar amb #enbruixOt, aquest cop amb vestimenta de bruixot i volant sobre una escombra.

—A la fi et torno a trobar! Ja n'he tingut prou de perseguir-te! Aquest serà el teu final #tortugOt! La teva closca serà meva! Jo seré el nou oracle! Aconseguiré la vida eterna, el secret de la felicitat universal serà meu! —va etzibar-li el seu únic enemic.

—I per què vols tot això? De què et servirà? Ets fosc, estàs sol i desesperat! Deixa'm en pau! —Va encarar-se-li #latortugaviatgera— Guaita, el que hagi de passar, passarà, i estarà bé, no et tinc por, no tinc por al meu destí.

—Fas bé de no tenir-me por, jo soc tu i tu ets jo. Som llum i foscor, i en aquesta lluita no hi tens res a fer!

—Humilment, crec que si et centressis a gaudir de l'ara, series feliç i trobaries la serenor que et manca. Però... perdona, què has volgut dir?— I llavors, #latortugaviatgera va recordar les paraules del savi Tombuctú: "Desapareixerà quan entenguis qui és i quin és el seu objectiu".

—No perdré més temps amb explicacions! Moriràs i jo ocuparé l’espai dins la closca!

I dit i fet. Va llançar-li un llamp certer al bell mig de la closca. #Latortugaviatgera va emetre un fort crit, sec i agut, com un punyent xiulet de baixa freqüència i va espetegar en flames de sang, i un riu vermellós va brollar-li de la boca. 

—#BruixOt, no has entès res! —Amb prou feines va recusar-l’hi mirant-lo als ulls—. Si jo moro, tu moriràs amb mi! Has de saber que la felicitat rau en el camí. Ni la closca, ni la vida eterna et faran ser més feliç! A més, no podries suportar el seu pes, tu mai no podries ser l'oracle!

I la força intrínseca de #latortugaviatgera va eixir. Gràcies a les connexions i transmutacions viscudes, l'amistat i l'amor rebut i donat, a l'energia i saviesa ancestrals, la seva essència curativa va fer que la ferida de la closca es regenerés i la sang va deixar pas a la llum, i la llum va fer desaparèixer la foscor. I així, #enbruixOt, que no era sinó fruit de les inseguretats i les pors del nostre amic, va esberlar-se i es va desintegrar per sempre més. 

-- -- 🐢 -- --

15. 

La seva gran amiga d’infantesa, amb el seu agut sentit de l’oïda, va acudir al seu rescat i van poder fugir tot surfejant oceans inversos. El fascinant cant de la balena va acabar de guarir les ferides de #latortugaviatgera.

Composició digital, agost 2021

#Latortugaviatgera estava mig estabornit i sense forces, en aquell indret fosc i solitari, i va entrar en un altre estat de letargia transmutadora. Sense que ell fos conscient va concórrer al seu rescat una amiga que, tot i la nova aparença, va reconèixer l’essència del seu amic d’infància.

En aquell viatge tan fascinant com sorprenent, #latortugaviatgera va profunditzar sobre #enbruixOt. Aquest no havia estat més que l'ombra d'ell mateix, aquell que havia lluitat per no ser. Algú egocèntric, egoista i envejós, que només pensava en ell mateix, sense importar-li els altres. Algú que quan no aconseguia el que volia es frustrava i es convertia en odi i venjança. Algú a qui li feia por envellir, algú que no feia res per canviar aquells aspectes negatius i vivia en la seva pròpia autocomplaença. Algú que vivia la soledat com una injustícia universal, en comptes de com un bé preuat per connectar-se amb un mateix.

Així doncs, durant anys, les seves inseguretats havien quedat sotmeses sota l'aparença d'algú fort, tenaç, savi, reflexiu i longeu. #EnbruixOt era la foscor que tots duem a dins. Com que l'havia reprimit tant, avergonyit i atemorit, havia agafat tanta força que es va convertir en el seu pitjor enemic. #Latortugaviatgera va concloure que, com l'univers, tots som llum i foscor, i que en la nostra lluita interna diària cal portar la foscor a la llum, mirar-se als ulls i plantar-li cara.

A banda de la història amb #enbruixOt, mentre la seva amiga cetàcia li sanava del tot les ferides i l’ànima amb el seu cant encisador, en tortu va explicar-li algunes de les transmutacions viscudes durant tots aquells anys, i així, les balenes van anar explicant-se generació rere generació els episodis de #latortugaviatgera.

Després d'un llarg camí #latortugaviatgera arribà a terra. No és el final del viatge, sinó l'inici d'una altra aventura.

-- -- 🐢 -- --